Fuente: SDPNoticias.com
La societat ha de garantir que tot ciutadà, amb o sense ocupació, rebi un ingrés suficient per viure amb decòrum. És molt demanar?
Com veig dono
El títol d'aquest escrit, estimat lector, no correspon a una mena de dubte, titubeig o pregunta, sinó a una afirmació i, espero de la seva part, a una convicció fora de tot qüestionament. El que a alguns ens aclapara és definir i precisar la suma de l'esmentat salari així com el seu abast i manera de finançar-lo. Ara, si se li afegeix el necessari ingredient de garantir que aquest ingrés mínim el rebi tot ciutadà en edat de treballar, fins i tot sense tenir feina, sembla que s'entra a un túnel sense sortida. ¿Somni guajiro?
Grans esforços s'han fet per millorar el nivell de vida dels treballadors. El concepte de salari o ingrés mínim per a ells té els seus orígens en 1890, a Nova Zelanda i Austràlia. La preocupació per la suficiència de l'salari no ha estat aliena al nostre context nacional. Tal propòsit va ser incorporat a l'article 123 de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans, fins el 27 de desembre de 1961 pel llavors president Adolfo López Mateos.
Des de llavors i fins ara, el text de l'esmentat article, en el seu apartat A, fracció VI, estableix que els salaris mínims generals han de ser "suficients per satisfer les necessitats normals d'un cap de família en l'ordre material, social i cultural, i per proveir a l'educació obligatòria dels fills ". El debat sobre els sous penja d'un fil molt prim, ja que econòmicament no es pot, fins ara, transferir en excés recursos de les utilitats als salaris, sense descoratjar el sector empresarial el motor és la recerca d'un guany. Sense aquest sector, qualsevol país se'n va en orris, ja que l'Estat no pot realitzar la tasca de l'empresari ni crear tots els llocs de treball que una societat requereix. A l'Cèsar el que és de l'Cesar ...
L'ONU, per descomptat, és punta de llança i promotora d'una vida digna i una convivència sana per a tota la humanitat. A l'respecte dels salaris citaré només l'Article 22: "Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social ia obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada estat, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals, indispensables a la seva dignitat i a el lliure desenvolupament de la seva personalitat ". En l'Article 23 ja s'esmenta el dret a la feina ia un salari equitatiu, però en cap dels 30 articles de la Declaració dels Drets Humans, (París, desembre de 1948), s'estableix algun paràmetre de com mesurar "la seva dignitat" ni que fer amb els desocupats ni amb tants milions a tot el món que viuen principalment de miracle. Si és que l'abandonament es pot trucar miracle.
La creixent concentració de l'ingrés, sobretot la impulsada pel capital financer, posa en risc l'estabilitat mundial i, concretament, a uns països més que a altres. Cada vegada són més les persones que ja no han de perdre o estan a punt de perdre gairebé tot, i en aquest tràngol estan milers d'empresaris i amb ells tots els seus treballadors. Enormes sumes de capital es concentren a les borses de valors de Nova York i Londres i no pot explicar-se com és que puja el preu de les accions d'empreses que estan trencades i d'altres que sense estar-ho no paguen dividends, i d'unes més que, si paguen dividends, ho fan amb accions. Com pot un arriscat empresari nord-americà estimar una taxa de retorn a la seva inversió amb taxes d'interès negatives? Chéquelo, la inflació a USA és més gran que la taxa d'interès. La concentració de l'capital financer és improductiva, equival a la concentració igualment improductiva de la terra en segles recents. La culpa no és dels governs, sinó d'un sistema que no té límits en el procés d'acumular guanys i amb això concentrar el capital en poques mans, fins que rebenti i, com una presa que es desborda a Tabasco, arrasi amb tots, rics i pobres. Aigua dolenta, mata.
Així les coses, el futur de l'anàlisi i el debat associat, ha de abocar-sobre la suma mínim que asseguri un nivell de vida digne per al treballador i la seva família, així com la viabilitat i la font de finançament d'una quantitat equivalent, que garanteixi la estabilitat econòmica per als ciutadans en edat de treballar que es quedin sense feina. Per la primera n'hi haurà prou amb trobar un punt d'equilibri entre el guany, la recaptació fiscal i el treball. Es pot, ja que, a través de molts anys, la societat s'ha anat acostant a aquest punt. Quant al segon, cal explorar fonts de recursos fiscals que no han estat degudament estudiades, com poden ser les herències, el patrimoni improductiu i, sobretot, els guanys especulatives. Més ens val.
Escletxes
La Guadalupana ens mira de lluny, però ens té cura de prop, ¡a cada un li porta el seu compte!
El Covid19 és a l'inrevés, sembla que no ens mira, però el tenim molt a prop, Queda't a casa!
Comments