LA MEVA EXPERIÈNCIA SOBRE LA DESCOLONITZACIÓ DEL SÀHARA 
Autor: Antonio Maestre Gonzalvez

En tots els documents que he consultat per internet fins i tot en la corresponent entrada de la Wikipedia, s'esmenta que la marxa verda que va ocasionar l'abandó d'Espanya de la seva colònia del Sàhara Occidental, es va iniciar a l'octubre de 1975. S'aporta gran profusió de dates dades i documents, un exemple és el resum que s'adjunta a continuació extret d'una publicació de notícies sahrauí. Les dates i fets que es relacionen en tota la documentació consultada no coincideixen amb les meves pròpies vivències en els últims mesos del servei militar que vaig prestar a bord d'un destructor de l'armada espanyola el DD21 LEPANT.

Em vaig incorporar a la marina a Cartagena el 1/5/1973 i em vaig llicenciar a Las Palmas de Gran Canaria el 14/10/74. Durant aquest període es van produir dos fets rellevants que van quedar en la meva memòria:
- El 20 de desembre de 1973, estant de permís a Barcelona es va produir l'atemptat que va posar fi a la vida de l'Almirall Carrero Blanco, President del Govern i successor de Franco. En produir-se l'atemptat es va donar ordre d'aquarterament de totes les tropes pel que em vaig veure obligat a tornar a tot córrer a Cartagena per a passar la resta de les festes tancat en el vaixell.
- L'altre fet rellevant és, que al final del mes d'agost de 1974, un dissabte, no recordo la data exacta, es va comunicar a la tripulació que el vaixell entrava en situació de mobilització per a combat, per la qual cosa quedaven prohibides totes les comunicacions de la tripulació amb l'exterior.

En les 48 hores posteriors es va aprovisionar el vaixell amb pertrets, recanvis i queviures i es van omplir els pañoles amb munició de combat. Cal fer constar que el destructor al qual m'he referit era d'origen americà, recuperat de la segona guerra mundial i per tant tots els recanvis, i munició havien de proveir-los la marina americana. Tenint en compte que el Rei Hassan II del Marroc era en aquells moments un dels aliats més importants dels USA al Magreb, es comprendrà que la situació era com menys xocant.

La sortida a la mar es va realitzar en rumb sud, amb destinació desconeguda. En creuar l'estret es va notificar a la tripulació que el pròxim port seria la base naval que els americans tenien a Rota, per a carregar combustible i més munició. Després de dos dies d'espera, sortim de Rota per a reunir-nos en el golf de Cadis amb el transport de tropes Aragó, al qual havíem d'escortar fins al Aaiún. Per a reforçar la guarnició existent, l'Aragó portava dues companyies d'infanteria de Marina amb material, armament i munició.

Durant el temps que va durar la travessia es van produir constants situacions d'una forta tensió, especialment quan de manera recurrent es detectava que avions no identificats, suposadament marroquins, s'aproximaven a la nostra posició, en aquestes situacions el vaixell passava a situació de xafarranxo de combat amb ordre d'obrir foc si s'aproximaven a menys de 25 KM.

Quan les tropes d'infanteria van desembarcar en la rodalia del Aaiún, la nostra missió va passar a ser de vigilància i cobertura de la costa. Dins de la vigilància es va incloure als pocs dies el fer incursions nocturnes d'aproximació, al llarg de tota la costa sud de marroquí, fins a la mateixa entrada del port d'Agadir. Durant les incursions, es feien fotos des de les pantalles dels radars de superfície, per a seguir la trajectòria de dues columnes de més de 100 vehicles cadascuna que en paral·lel i a poca distància de la costa es dirigien cap a la frontera amb el Sàhara Occidental. Era l'el Marroc va dir la MARXA VERDA. Era el mes de setembre i primers dies del mes octubre de 1974, un any abans del que compten les cròniques oficials. Segons notícies posteriors, les columnes es van detenir enfront de la frontera davant l'amenaça que suposaven les tropes estacionades i el fet que s'havien minat els accessos a la frontera.

En el Aaiún en aquelles dates estaven les tropes de la legió, la guarnició habitual de l'exèrcit de terra i tropes paracaigudistes. Posteriorment i per coneguts que en aquells moments estaven en l'exèrcit de terra, he conegut que en territori peninsular, existien diverses unitats de l'exèrcit de terra mobilitzades i preparades per a una intervenció immediata.

Jo em vaig llicenciar el 14/10/1974 passat el meu temps de servei obligatori, tornant a la base aèria de Getafe, en un avió hèrcules de l'exèrcit de l'aire, que en aquells dies havia establert un pont aeri per a portar fins a canàries un important contingent de tropes de la brigada paracaigudista.

La situació a la Sàhara a la tardor de 1974, era de guerra no declarada. La visió que en el meu entorn de la marina es tenia de la situació, era que l'exèrcit espanyol havia de defensar un  territori sobre el qual es tenia sobirania, enfront de l'intent d'invasió, però que possiblement hauria d'abandonar, donada la posició forta que marruecos tenia en el nord d'Àfrica, com a aliat i mà executora de la política americana, especialment enfront de les posicions d'Algèria i de Líbia.

Durant el temps que vaig estar en territori sahrauí, vaig poder constatar que la riquesa en pesca de la plataforma sahrauí és immensa, té una de les mines de fosfats a cel obert més importants del planeta. La plataforma de càrrega d'aquesta mina en la costa era un dels objectius principals a defensar per part de la marina. La situació en aquelles dates a Espanya era de gran feblesa, amb franc greument malalt i amb la seguretat i l'economia dependent del suport americà.

El que va venir després és el que està en les històries.